ORÍGENS DE LA DANSA ORIENTAL COM A EXERCICI PEL PART
DANSA
ORIENTAL, EMBARÀS I PART
Experiència
La dansa oriental o del ventre és una de les formes
més antigues de preparar-se per donar a llum. En orígen s’infereix que la
dansa fou creada per les dones per
exercitar els muscles des de ben petites per gaudir d’un millor part. Es
creu també que la dansa fou ritualitzada per aquest objectiu i que era una
activitat sagrada perquè es relacionava amb la do de la dona de crear
vida. Les estatuetes de fang que s’han
trobat a l’antiga ciutat d’Ur (Mesopotamia, Irak) 4mil a.c. mostren passos de
dansa oriental. Aquestes danses
recreaven simbòlicament el moment de donar a llum (moviments ondulants, cops de
maluc, contraccions musculars) i s’associen a la fertitlitat i al culte a la
deesa mare 20mil a.c: Isis, Ishtar, Parvati, Venus, Afrodita…etc que sobreviuen
a la cultura cristiana com el culte a la Verge Negre (Montserrat). A Grècia i
Roma, Siria, Turquia, Xipre també es realitzaven danses amb moviments ondulants de cadera en honor a
Afrodita.
Els
gravats a la pedra de la época faraònica on es mostren ballarines fent
acrobàcies i tocant els cròtals indiquen que era una activitat molt important.
Es per això que s’associa també com a orígen la época faraònica.
“De orígen ancestral pero
asociada a la époco faraónica, las sacerdotisas ofrecían
bailes a los Dioses en
ritos ligados a la FECUNDIDAD y el NACIMIENTO”
Marisol Díez[1]
Altres
pobles, més allunyats, com els Maoris o els Hawaians ténen les seves danses de
preparació al part utilitzant els moviments de la pelvis i els muscles
abdominals.
Sembla
lògic que en origen fos així ja que les dones es buscaven una forma de preparar
el cos per donar a llum. En algunes
cultures encara està viu i amb la globalització la nostra cultura ho està
re-valoritzant.
“Existe mucha documentación
que demuesra que la danza se utilizaba en muchas
culturas antiguas para ALIVIAR
LOS DOLORES DE PARTO y que nunca dejaba de formar parte de la vida cotidiana de
las mujeres embarazadas” Devorah Korek[2]
La dansa encara s’utilitzava
als anys 50 en les parts menys occidentalitzades de la Península Aràbiga pel moment
del naixement. El propòsit era imitar els moviments de la dona en el treball de
part amb els cossos, facilitant el part i alleugant el dolor de les contraccions.
DOS TESTIMONIS DE PART BALLANT DANSA ORIENTAL: LA
BALLARINA FARAB FIROZ I LA BALLARINA -ETNÒGRAFA CAROLINA VARGAS DINISCU:[3]
Segons la ballarina de
Bahrein, Farab Firoz, la dansa encara s’utilitzava als anys 50 en les parts
menys occidentalitzades de la Península Aràbiga pel moment del naixement. Les
dones de la tribu es posaven al voltant de la dona que estava de part ballant. Ajudava a
les mares a moure’s a favor de les contraccions.
Carolina Vargas Dinicu,
ballarina-etnògrafa americana amb el nom artístic de Morroco ens relata la seva
experiència com a testimoni d’aquesta manera de naixement a un poblat
“bereber”entre Tisint i Tintasart (Marroc) al 1967 al seu article “Dancing the
baby into the world”.
Fent-se passar per una
minyona que sordeja i no parla de la cosina rica que viu a Casablanca, assisteix al part que es realitza a una “khaima” (espècie de
tenda de campanya de lona) una mica allunyada del poble. Les dones es posen a
ballar en cercle quan comença el treball de part fent passets en el sentit de l’agulla
del rellotge amb ondulacions d’abdòmen molt suaus. Observa com la dona fa les
mateixes ondulacions abans de l’expulsiu. Al mig de la khaima hi fan un forat
on dona a llum dos nens eixarrancada. Una de les dones assistents talla els
cordons umbilicals quan expulsa la placenta que soterren al forat on han nascut
els dos nens. Els netegen amb llana d’ovella mullat en tè. Una vegada fet això
les dones “urlen”, canten fort i ballen
acompanyades de cròtals i bendirs. És la senyal perquè el pare s’acosti a una
distància prudencial i una de les dones treu els dos nou nats per mostrar-li i acte seguit cap a la mare, allitada amb un
divan al fons de la tenda. Les dones segueixen cantant, ballant i assistint a
la nova mare.
Cites de l’article de
Carolina Vargas Dinicu:
“Una tienda especial fue erigida al final del
pueblo, a la que la prima había ido el día anterior, después de haber sido
bañada por varias amigas en el Hammam”
“Pasamos el día cantando, tocando bendirs,
bailando…y sí la embarazada se levantó y bailó la mitad del día…”
“estaba acuclillada sudando a mares. La otras
mujeres formaban una serie de círculos, tres cerca de ella…”
“Todas las mujeres estaban cantando suavemente y
ondulando el estómago, y luego empujaban hacia fuera…ellas repetían el
movimento mientras se movían lentamente siguiendo la dirección de las agujas
del reloj…”
[1] DANZA ORIENTAL Y EMBARAZO:
Acompañando a la mujer en la maternidad consciente. Curs intensiu impartit per
Marisol Díez. 2013
[2] DANZA DEL VIENTRE. Ed. Océano. 2005. Devorah Korek
[3] http://www.casbahdance.org/dancing-the-baby-into-the-world/
Experiència
M’agradaria compartir amb qui l’interessi
com he viscut l’embaràs i el part en relació amb la dansa. Sempre havia ballat
com un plaer de la vida, però arrel de la gestació i del part el vincle amb la dansa
oriental és un altre.
Els primers mesos d’embaràs van ser
plàcids, per motiu de feina vivia al Marroc i allà prenia classes de dansa amb
una noia que feia una mena de funky-oriental; tenia moltes ganes d’estar en companyia
de dones i de vegades ballàvem. Allà és freqüent reunir-se amb les amigues, fer
un te, posar-se un mocador a la cintura i apa, a ballar. Quan es celebra alguna
ocasió especial, porten panderetes i tambors i s’arrenquen a cantar. Les nenes
de la casa s’apunten i si passa alguna veïna, també.
Al sisè mes ja havia tornat del
Marroc i vaig començar un curs de preparació al part, classes de bollywood i de
dibuix. Em sentia pletòrica i molt creativa. Mentre la panxa i el bebè es feien
grans creixien també les ganes de crear, de ballar, de dibuixar i de documentar-me
sobre gestació i part. Vaig seguir anant a dansa fins el dia que sortia de
contes i crec que la profe patia una mica al veure’m amb aquella panxota fent
els saltironets de bollywood. Durant el curs de preparació al part la fisioterapeuta
ens ensenyà exercicis per donar elasticitat a la pelvis i enfortir el sol
pelvià: l’infinit, el cercle intern, el cercle de cadera i basculació de la
pelvis davant/darrera i costats (us sona?)
A casa practicava fent passos de
dansa oriental: per començar em tocava la panxa sentint el bebè a dins amb
música relaxant, després amb els tambors anava fent una coreografia amb
infinits, cercles, egipte bàsic i braços. A vegades a la meva bola i altres
seguint vídeos a internet d’embarassades ballant dansa oriental. M’agradava
pensar que els exercicis em servirien per tenir un millor part.
Pel camí de l’embaràs vaig trobar a
la Paloma Rodríguez, llevadora experimentada que em va aclarir el procés fisiòlogic
del part i de la gestació i em va oferir generosament llibres[1]
i bibliografia. Gràcies a la documentació i a l’experimentació observant el meu
cos vaig aprehendre que: l’úter és un dels muscles de la dona més poderosos i
s’ha de moure com altres muscles. I quan el movem? Quan tenim un orgasme,
durant el part i quan ballem. Vaig comprendre que els passos més comuns de
dansa tonifiquen l’úter: el camell, el contra-camell, el cercle intern… Vet
aquí la fal.lera de les dones del Magreb que des de petites ballen la dansa del
ventre per anar exercitant úter, pelvis i perineu.
Vam decidir parir a casa, després
de mesos de reflexió i veient que el seguiment del hospital era “normal”. Més
que res, perquè si em donava per ballar, per exemple, em sentís a gust i lliure
per fer-ho, al meu entorn, rodejada dels colors, el to de llum, les persones
que desitjava. La Paloma va explicar que parir era deixar-se anar, deixar-se
guiar pel cos, obrir-se. Que el part és una activitat sexual més de la dona.
Que hem d’estar relaxades i actives a la vegada (com quan ballem).
Van arribar les contraccions, que
sentia com onades que fiblaven la part del còccix durant uns minuts per passar
a la calma (com un mal de regla una mica més). Anava tenint contraccions no
rítmiques, anaven venint les onades, anava dormint i somiant durant unes quinze
hores. El cos es preparava a poc poc per l’esdeveniment i em deixava temps per
anar avituallant el lloc on pariria. Les contraccions es van fer més seguides i
vam avisar la llevadora; quan sentia que el cap del bebè passava per la pelvis,
perquè anés baixant i encaixant-se bé, el cos va començar a ballar: accents de
cadera a un costat i un altre amb canvi de pes, cercle de cadera, basculació de
pelvis davant i darrera. Després de tantes hores de contraccions (l’expulsiu va
començar a les 24 hores d’haver iniciat el treball de part), era una consciència
més profunda del procés físic que estava vivint la que em guiava. I vaig estar
fent passos de dansa fins el moment d’eixarrancar-me en “cuclilles” perquè
sortís el bebè. La respiració se’n va accelerar, sentia el meu cos extàtic amb
plaer i dolor a la vegada, plena de vida però també exhausta i just en el
moment que semblava que ja no podia més, va sortir el bebè i de cop va marxar
tot el cansament amb una explosió d’alegria i d’amor.
I després? Quan en Max tenia sis
mesos vaig tornar a la dansa retrobant-me amb el meu cos que a poc a poc anava
prenent la seva forma. Tornar a la dansa amb una altra consciència. Després de parir tinc un altre sentiment vers
la dansa oriental; molts anys de pràcticahan fet que el cos memoritzi uns
passos que m’han servit potser pel moment més important, el d’infantar. Ara sóc
conscient que cada vegada que faig un camell tonifico l’úter, que amb el cercle
intern enforteixo el perineu, que amb l’egipte bàsic dono elasticitat a la
pelvis.
Així ho he viscut però crec que hi
ha tants parts i tants embarassos com dones hi ha al món: n’hi ha que se senten
més segures en un entorn mèdic, altres a l’aigua, altres en cases de
maternitat, altres volen epidural, altres que s’estimen més la companyia de la
seva mare que de la seva parella, altres que donen voltes sufís abans de
l’expulsiu, altres que ténen un orgasme quan donen a llum…cada dona és un món.
